Demà potser?

Des que comences a escriure el blog, alguna cosa canvia, no?? Almenys en mi, no sé, hi ha alguna cosa que em provoca escriure i parlar amb tots sobre els temes que m’interessen. Però darrerament em preocupa, em preocupe, sincerament. Supose que tot ha sigut pel dia que he tingut hui, no res de l’altre món, però no sé hi ha coses que em rebenten. L’altre dia tabe el teu post em va agradar, però no sé si és així realment tal com ho dius. No ho sé , no ho sé, i a la meua edat no ho sé doblement. Algú ha calificat açò com a l’era post-inquiet. No sé com acabarà però espere no desmoronar-me, almenys altre colp no, potser si no pensara tant en les meues actituds. Però potser tens raó, que hi anem a fer, ja trobarem el moment. Hui prenent un Fou Roses en Cola, m’han entrat ganes de posar-me a escriure al Blog, i escriure un text molt llarg, i dir moltes coses i dir-ho i abocar-ho tot. Però no serà hui, no serà hui el dia que ho faça, encara no. Tabe el dia que em pose a escriure no serà res imparcial, ni políticament correcte, serà algo que m’isca de dintre, l’escriptura no te la pots prendre com a mer passatemps, et condiciona, et definix, ets tu. O vull dir, sóc jo, o almenys eixa és la forma que tinc jo d’entendre-ho.

No havia escrit mai un diari, i és estrany no només fer-ho sinó que siga públic, que tots pugueu accedir, però bé este és el barco que s’ha iniciat i cal assumir-lo fins a les últimes conseqüències, ja sabeu com sóc, m’agraden les coses clares, no hi puc fer més.
València m’està asfixiant darrerament, espere trobar quelcom a Àsia que hem faça assaborir les terres valencianes de nou.

Vorem demà si açò es paper mullat, espere amb totes les meues ganes que sí.

11.17 de demà, per mi deuria ser algo semblant a això, si algú li mola ja sap.
http://www.wakinglifemovie.com/pop_clip5.html
http://www.wakinglifemovie.com/pop_clip1.html
http://www.wakinglifemovie.com/pop_clip6.html

Final

Hui m’he vist Noches Blancas, altre cop, i ara sí que es pot dir que s’ha tancat el cicle. Noches Blancas, Nits Blanques, Nothing Came, No volverás, i ¿Y si...? cada cosa amb el seu nom, han sigut peces d’una relació d’amor real, en el meu cas cap a un amor imposible i cap un amor posible, i d’una relació cap al cinema que hui considere tancada. Res pot romandre sense evolucionar ni com a director de cinema, ni com persona. Qualsevol projecte quedarà impregnat d’això. Com va dir el mateix Dosto al final del conte ¿no és prou amb un moment de felicitat per a justificar tota una vida humana? Gràcies Yerblues per ajudar a fer possible el que no es va fer en la realitat i gràcies a A. pels moments de felicitats. Carai, si sembla com una carta de Nàstenka. No... si al final sí que es repetiran les històries un i altre cop. M’he quede escoltant “Somwhere Not Here” d’Alpha. És un final perfecte. No?

Reflex

“No hi ha espill que reflexi millor la imatge de l’home que les seves pròpies paraules”
Joan Lluís Vives

Videoblog

Després que alguns em protestareu perquè només havia fet un copypaste, ahí va la novetat. Videoblog postinquiet

La quietud després de l'inquiet

"Amics i amigues, bona nit, gràcies per vindre, hui acaba la primera edició de l’Inquiet. I només tenim paraules d’agraïment, per a les institucions, per a la indústria, per als creadors i per al públic.

Hui dia 22 d’Octubre de 2005, esperem haver iniciat el camí per canviar alguna cosa en el nostre cinema, esperem haver donat un impuls, esperem haver contribuït a un nou imaginari propi i en valencià.

Imatge del projecte www.nochesblancas.com
Les pel.lícules en la nostra llengua, hui tenen un punt de difusió, un lloc d’encontre i de diàleg. Més de 4.000 espectadors han passat per les diferents seccions de l’Inquiet, un festival on ha destacat la presència predominant de públic jove i estudiants.


Valorem molt positivament la resposta del públic i dels mitjans de comunicació, considerem que hem assolit amb escreix els objectius d’un primer festival de cinema en valencià. Les dues taules rodones, la primera sobre cinema i educació i la darrera sobre cinema i model de doblatge han servit per convertir l’Inquiet en punt d’encontre del sector audiovisual al llarg de l’àmbit lingüístic valencià. Han passat directors, actors, productors, organitzadors de festivals, del Cinema Jove, dels Tirant, del Cicle de Cinema Català de Sabadell, de Cicle de Curts de les Illes Balears, s’han acostat totes les institucions col·laboradores i molts mitjans de comunicació.
.
El primer festival de cinema en valencià ha mostrat la qualitat, la diversitat i la necessitat de promoure una cinematografia i un audiovisual en la nostra llengua amb absoluta normalitat.

L’Inquiet ha sigut personalment molt millor del que imaginaven fa un any. L’equip i el compromís que hem assolit portarà més inquiets, de ben segur. Gràcies a tots i totes els que heu cregut i heu treballat per aquest projecte, sense vosaltres només era ficció, hui s’ha fet real. La gent que hem estat dia a dia amb l’Inquiet no ho podrem oblidar mai. Gràcies a les entitats públiques, a l’Ajuntament, a la Regidoria, a la Generalitat de Catalunya, la Universitat de València i a la Universitat Politècnica, a l’Acadèmia Valencina de la Llengua, a la Fundació Sambori, a Televisió Valenciana i a Televisió de Catalunta, a l’IVAC, a totes les entitats locals, a tota la gent de la casa de cultura, de la ràdio, del cij, als dissenyadors, a les empreses locals, als amics, als familiars, a la gent de Picassent i especialment a tots els membres de la fàbrica de la llum.

Moltes gràcies a tots, per haver-ho fet possible.

No ha sigut fàcil arribar fins ací, però amb l’ajuda de tots vosaltres hem arribat. Aquest any en som molts, però hem de caminar més lluny. Açò és només el principi. Moltes gràcies. "

Han passat dies i dies sense escriure, ni reflexionar, per finalment ha acabat, estic molt orgullós de tots vosaltres és la més pura veritat. A poc a poc tornarà la normalitat a la meua vida, i tornaré a fer el que més m'agrada que és pensar amb temps en paraules, en imatges, en idees, en realitats.

Després de la tempesta, ve la calma i altres projectes
http://www.redmagazine.net/articulo.php?id_article=13

Valent

Valent, agafa’t la vida endavant, i no la deixis escapar. Tens la màgia de Pròsper, no ho oblidis. Ho faràs, no dubtis. Sóc aquí, però no em pots veure. No miris enrere amb ira... Rep, Miranda, estos missatges, textos inútils, que no arribaran a cap lloc, només oblit, només oblit, només oblit, com lletres escrites sobre el teu cos nu, que marxaran i no deixaran empremta. Vaig aprendre massa, i ja ho he oblidat tot.

Bandeja de correo

A) De A.
Capítulo 7
Toco tu boca, con un dedo toco el borde de tu boca, voy dibujándola como si saliera de mi mano, como si por primera vez tu boca se entreabriera, y me basta cerrar los ojos para deshacerlo todo y recomenzar, hago nacer cada vez la boca que deseo, la boca que mi mano elige y te dibuja en la cara, una boca elegida entre todas, con soberana libertad elegida por mí para dibujarla con mi mano por tu cara, y que por un azar que no busco comprender coincide exactamente con tu boca que sonríe por debajo de la que mi mano te dibuja.

Me miras, de cerca me miras, cada vez más de cerca y entonces jugamos al cíclope, nos miramos cada vez más de cerca y nuestros ojos se agrandan, se acercan entre sí, se superponen y los cíclopes se miran, respirando confundidos, las bocas se encuentran y luchan tibiamente, mordiéndose con los labios, apoyando apenas la lengua en los dientes, jugando en sus recintos donde un aire pesado va y viene con un perfume viejo y un silencio. Entonces mis manos buscan hundirse en tu pelo, acariciar lentamente la profundidad de tu pelo mientras nos besamos como si tuviéramos la boca llena de flores o de peces, de movimientos vivos, de fragancia oscura. Y si nos mordemos el dolor es dulce, y si nos ahogamos en un breve y terrible absorber simultáneo del aliento, esa instantánea muerte es bella. Y hay una sola saliva y un solo sabor a fruta madura, y yo te siento temblar contra mí como una luna en el agua.
Rayuela, Julio Cortázar

B) De R.
Pero si un día no vienes después del desayuno, si un día te veo a través de cualquier espejo buscando, quizá, a otro, si el teléfono suena y suena en tu habitación vacía, entonces, después de indecibles angustias, entonces -porque la locura del corazón humano no tiene límites- buscaré y encontraré un tú como el tuyo. Entretanto, borremos de un golpe el tic-tac del reloj del tiempo. Acércate más.
Las Olas, Virgina Wolff

C) De N.
No volverás. Todo mi ser te llama, pero no volverás. [...] De tu ser mortal extraigo, ahora, ya distantes, el fantasma aeriforme que mira con tus ojos y acaricia con tus manos, pero que no te pertenece. Es mío, totalmente mío. Me encierro con él en mi cuarto y cuando nadie, ni yo misma, oye, y cuando nadie, ni yo misma, ve, y cuando nadie, ni yo misma, lo sabe, tomo el fantasma entre mis brazos y con el antiguo modo del péndulo, largo, grave y solemne, mezo el vacío...
Poemas de amor, Alfonsina Storni

D) De À.
No et diré "Anem ací". No et diré "Anem allà".
Només et diré "Anem". Quan ja siga arribada
l'hora, jo t'he de dir això només: "Anem".

I jo sé que aleshores te'n vindràs. Jo clouré
dins de la meua mà la teua, em miraràs
a penes -jo em riuré-, estaràs nerviosa,
i miraràs el sòl, i de sobte, després,
em miraràs també i també te'n riuràs;
i així, vull dir rient-nos, i amb la teua mà closa
dins la meua, anirem. No deixarem de riure.
I deixarem darrere quasi totes les coses:
poble, casa, carrer, pares, amics, parents.
I no les deixarem: no les recordarem.
De sobte tot això deixarà d'existir,
o mai no haurà existit. Com nosaltres. Nosaltres
tampoc no érem abans. Serem, només, de sobte.
Llibre d'exili, Vicent Andrés Estellés

Su bandeja de correo está llena, es posible que no pueda recibir mensajes nuevos si no elimina algún correo. ¿Está seguro de que desa eliminar estos mensajes? Sí. Mensajes eliminados. Tiempo transcurrido 23 años y 11 meses. El proceso ha finalizado con éxito. No tiene mensajes nuevos.